domingo, 29 de diciembre de 2013

Temps

Temps de crèixer,
temps de llavors,
temps d'excuses i "ja ens veurem".

Temps de xerrades,
temps de vi en copa i ampolla,
temps de badalls...
temps de "quant de temps!"

Temps de núvols a la ment
i crítiques de cinema,
temps de "marxem?"

Temps de somriures mirant fotografies,
amagant la nostàlgia de sapiguer-nos l'ombra del que hem sigut.
Temps de records explosius...
i fàbriques de cotó.

Temps era temps
èrem foc, espurna i torxa...
encara plantada al balcó, oxidada,
amb una corda massa llarga per consumir tota la nit.

Temps imparell.
Temps de prínceps marrons i granotes,
temps de tornar-se una mica rosa.

Mases agulles marquen el ritme circenc de pantalles i aparadors,
massa neutra que deixem que emboliqui les hores...
com si hi hagués caducitat dels petits paradissos.

Podem ser ebullició,
podem ser arrels i discussió,
podem beure vi picat de cartró fins l'eternitat
mentres hi hagi pell...

Temps de finestres obertes,
temps a temps complert.

viernes, 13 de diciembre de 2013

Aunque no hayan mantas de más

Me he perdido en éste peñasco de miradas ajenas,
los límites de mi razón
y las piquetas arraigadas.

He asumido el sudor de tanta boca hambrienta,
de locura enlatada en latido volátil...
secando la resina de mis raíces,
las que no saco a pasear por no romper correas.

Otro tanto en el marcador de lo disperso...

Y vuelta a empezar.
Un paso más,
otro impulso para hundir la huella en el barro.
Hoy seré la estrella invitada,
aunque no hayan hogueras a las qué volver.


Me he mecido entre cascadas infinitas,
la esencia transparente saluda desde la orilla
viendo la eterna caída de palabras sin fondo.

Déjame fluír, río arriba del sentido,
que recuerden los carpos el crujir de libertad...
el destino a dirección prohibida
y la mala costumbre de soñar.

Erizos en la piel antes de abrir las alas...

Y vuelta a empezar.
Un paso más,
otro impulso para hundir la huella en el barro.
Hoy seré la estrella invitada
aunque no hayan mantas de más.

jueves, 12 de diciembre de 2013

Sólo

Sólo buscar.
Sólo caminar...por la niebla.
A tientas,
ramas astilladas a las qué amarrarse,
yemas que no reconocen roce sin dolor.
Piedras infinitas te llaman con cantos de sirena
y abiertas de brazos acogen tus tibias.

Sólo buscar...el tacto.
Sólo caminar...hacia la hoguera.

Bosques, botas y sonrisas de escarcha,
labios rasgados.
Caída de párpados hambrientos
en su lapso de tiempo detenido.
Cogiendo la mano de nada
cuando vacío está al acecho.

Sólo buscar...suelo firme.
Sólo caminar...por el borde que afila la tormenta.

Aplazando el sueño y sus espejos,
ya no espero el reflejo de su sombra en mi retina.

Sólo buscar...puertas abiertas.
Sólo caminar.